El Consell Assessor per la Transició Nacional presenta l’informe sobre la Seguretat

 

L‟objecte de l‟Informe és analitzar els principals reptes i actuacions de Catalunya en l‟àmbit de la seguretat interna i internacional durant el període de transició nacional i, més concretament, els primers mesos de construcció d‟un eventual nou Estat català.

L‟Informe parteix d‟una constatació i d‟una premissa. La constatació és, que si bé existeix un model de seguretat propi a Catalunya –basat en la seguretat ciutadana i la gestió d‟emergències–, no s‟han pogut desenvolupar molts altres components que formen part de les estructures bàsiques de seguretat interna d‟un Estat pel fet de ser competències de l‟Administració central. I, per tant, tampoc s‟han creat ni desenvolupat els components vinculats a la seguretat internacional.

La premissa: l‟Informe es limita a examinar, sota el supòsit que Catalunya sigui un nou Estat independent, els primers mesos del procés de construcció d‟aquest nou Estat. L‟Informe no entra en l‟anàlisi dels aspectes operatius de les estratègies polítiques i actuacions que s‟hi proposen. Tampoc entra en les polítiques públiques que s‟hauran d‟adoptar a mitjà i llarg termini. Això no obstant, s‟apunten els grans reptes de seguretat interna i internacional que s‟hauran d‟encarar en aquesta segona fase del procés de construcció d‟un nou Estat català i les alternatives o models que ofereix actualment la pràctica comparada en d‟altres estats.

L‟Informe s‟estructura en els apartats següents: el primer presenta el context i les premisses sobre la seguretat interna i internacional en el món actual. El segon descriu el punt de partida del sistema de seguretat a Catalunya. El tercer s‟ocupa de les decisions que s‟hauran de prendre en el període de transició. Finalment, el quart es dedica al resum i a les conclusions.

Evolució, descripció general, característiques i valoració del model actual

L‟actual sistema de seguretat de Catalunya s‟ha construït progressivament, entorn de dos grans components, la seguretat ciutadana, que es proveeix fonamentalment mitjançant policia local i policia autonòmica, i la gestió de les emergències, que combina efectius professionals i voluntaris. Subsidiàriament, existeix també tot el relatiu a seguretat privada. Evolutivament, la seva creació parteix del desenvolupament d‟una policia pròpia, d‟acord amb l‟article 149 de la Constitució espanyola (CE, 1978) i de l‟article 13 de l‟Estatut d‟Autonomia (EA, 1979).

El Govern de Catalunya va anar adquirint de manera progressiva les competències en matèria de seguretat pública. Primer, a principis dels anys 80, es desenvoluparen els cossos de policia local (PL) i després es creà la Policia Autonòmica, a partir del Cos de Mossos d‟Esquadra (CME). Posteriorment se succeïren algunes fites cabdals: el desplegament progressiu dels Mossos d‟Esquadra pel territori, en substitució dels cossos estatals; la creació d‟un model de formació conjunt per a les policies locals i els Mossos d‟Esquadra; i el desplegament d‟un marc legal específic22. Pel que fa a les emergències, el marc legal deriva de normativa catalana i espanyola23. A partir de 2006, l‟Estatut d‟autonomia ara vigent (EA, 2006) complementà el marc de referència per als dos components i fixà l‟abast competencial i la responsabilitat de municipis i de la Generalitat. Hom pot parlar, doncs, d‟un model amb clara vocació de sistema de seguretat pública.

Analíticament, el model presenta les característiques següents

En primer lloc, està centrat en la seguretat interna, tot i que de forma incompleta, particularment en la seguretat ciutadana, ateses les competències de l‟Administració central en àmbits molt importants. Des del punt de vista ciutadà, la visibilitat en la via pública dels cossos de seguretat estatals, Cos Nacional de Policia i Guàrdia Civil, és escassa, tot i la seva presència regular al territori (uns 7.000, el 5% del total d‟efectius estatals).

En segon lloc, el sistema està estructurat entorn de la Policia de les institucions pròpies, és a dir, Policies locals i Cos de Mossos d‟Esquadra. La coordinació amb els cossos estatals de seguretat es realitza a través de la Junta de Seguretat de Catalunya, i, a un nivell més operatiu local, de les Juntes Locals de Seguretat, existents a pràcticament tots els 213 municipis amb policia local. I, organitzativament, s‟ha basat en el desplegament territorial complet del Cos de Mossos d‟Esquadra. A més a més, el Cos ha desenvolupat, per necessitats operatives, unitats d‟investigació criminal o de control de medi ambient. A la pràctica, funcions de policia administrativa i necessitats operatives han generat interseccions funcionals i interdependències entre el CME i els cossos de seguretat de l‟Administració central, sobretot en l‟àmbit de la seguretat privada24.

En tercer lloc, està fonamentat en un model de seguretat ciutadana que es basa en el treball conjunt, la formació compartida –a càrrec de l‟Institut de Seguretat Pública de Catalunya, ISPC– i la coordinació institucionalitzada25 de les policies locals (213 cossos) i del Cos dels Mossos d‟Esquadra (a través de les esmentades Juntes Locals de Seguretat26 i de la Mesa de Coordinació Operativa), una coordinació que ha estat també afavorida per factors conjunturals27. El marge de millora, tanmateix, en l‟apartat de les policies locals és significatiu, per exemple en temes com ara coordinació i homogeneïtzació de procediments.

En quart lloc, quant a la gestió de les emergències i la protecció civil, està estructurat combinant cossos professionals (Bombers de la Generalitat de Catalunya, Bombers de Barcelona) i estructures voluntàries i amb presència local, com Protecció Civil o les Associacions de Defensa Forestal (ADF). El sistema garanteix una alta capacitat de prevenció i de resposta davant les emergències, amb un paper cabdal de la Direcció General de Protecció Civil, del propi Cos de Bombers de la Generalitat i del Cos de Bombers de l‟Ajuntament de Barcelona, i un mecanisme de coordinació ben estructurat.

Sobre els models operatius, cossos, contingents i organització

Els problemes a resoldre, a mitjà i llarg termini, són almenys tres, i per a tots hi ha diverses opcions i models a considerar abans de triar.

El primer, en l‟esfera sobretot de la seguretat interna, és tot el relatiu al model de relació o unificació entre policies locals i Mossos d‟Esquadra. La llista de temes abasta la decisió sobre la unificació futura, a mitjà termini, dels cossos locals i els de Mossos d‟Esquadra, així com la ubicació final, orgànica i funcional, des les diverses unitats que caldrà crear en els dos primers anys i que ja han estat assenyalades abans. La unificació presenta avantatges, però també algun inconvenient. El que és cert és que cal tenir clar el model a mitjà termini per assegurar la coherència final. Aquesta decisió afectarà la definició dels cossos, el determini dels contingents necessaris, l‟organització, el desplegament i, en particular, el comandament, control i les formes de coordinar la recollida i explotació de la informació i de la intel·ligència.

El segon gran problema afecta la forma d‟organitzar els efectius de defensa o, per dir-ho clarament, l‟opció per la creació o no d‟un exèrcit, i en cas afirmatiu, les opcions sobre els diversos models existents per implementar la decisió. Les funcions tradicionals dels exèrcits han estat el control i defensa del territori i la de projectar força vers l‟exterior, actualment sota mandat de NU o d‟organismes regionals de seguretat, mitjançant decisions de seguretat col·lectiva.

La situació a Catalunya té un avantatge important: pot crear un model ex novo, estalviant-se el problema a què ara s‟enfronten la major part de països europeus: modificar, quantitativament i qualitativament, els seus exèrcits, creats fa segles, en un moment en què l‟opció per exèrcits orientats a defensar fronteres d‟eventuals invasions per altres exèrcits ha perdut sentit per falta d‟amenaces territorials.

El tema es planteja ara de manera ben diferent a l‟habitual als segles XIX i XX. Hom pot optar per dos grans models, amb exèrcit o sense. Si s‟optés per prescindir d‟exèrcit a la manera convencional, generalitzada al món occidental al segle XIX, es presentarien dues grans alternatives per a organitzar la política de defensa:

1. a)  ampliar les funcions del Cos de Mossos d‟Esquadra, fent que assumeixi funcions de seguretat externa i/o defensa, fet que implicaria una militarització parcial d‟algunes unitats i efectius dels Mossos56.
2. b)  crear una Guàrdia Nacional, amb funcions de seguretat, de gestió d‟emergències o de defensa, autònoma, coordinada amb els altres cossos de seguretat. El segon gran model és optar per la creació d‟un exèrcit que, ateses les noves condicions, podria ser ben diferent dels existents fins a finals del segle XX, com ja ha estat dit. Naturalment, la forma concreta d‟estructurar aquest exèrcit i fer-lo operatiu admet diverses variants.

En tercer lloc, un cop decidida una opció o altra (amb exèrcit, sense exèrcit) i en cada cas feta una elecció per alguna de les possibilitats existents, s‟entraria en tots els casos en les decisions sobre contingents, comandament, processos de selecció, equipament i eventual admissió de forans. Cal insistir, però, que les principals decisions s‟hauran de prendre durant el procés constituent, tot i que les operatives i d‟implementació quedaran per a després.