Ser policia avui
Aquests dies hem perdut un company, un mosso a Lleida, en un fatídic accident. A Madrid, un company del Cos Nacional de Policia (CNP) va ser assassinat, llançat al metro al seu pas. Fa unes setmanes, a Barcelona li van tallar el coll a un mosso, que ho explica de miracle. A Vigo, fa poc més d’un mes, una policia va morir en un tiroteig durant un atracament. El seu company va resultar malferit. I podria seguir explicant desgràcies. Desgràcies que assumim, plorem i patim. Massa en poc temps.
Quan vegin un policia al carrer, pensin que és algú que surt a treballar disposat a jugar-se la vida per tots en qualsevol moment. En un atracament, en un incendi, en una baralla, en casos de violència domèstica, en un accident sota la pluja… Sense dubtar. Agredits, apunyalats, tirotejats, atropellats… Aquest és el preu que massa sovint paguem i que no sempre es fa públic. Els passarà a ells, als seus companys, però es tornaran a jugar la vida pels altres, avui, demà, sempre. És la seva feina. I sempre podran comptar amb ells.
Ens equivocarem de vegades, segur, seguríssim. Tindrem algun mal policia entre els nostres. Som els primers interessats que això no es produeixi. Malgrat això, sovint rebem crítiques desmesurades per una imatge, per una declaració d’algú sense contrastar els fets o la nostra versió. Als Mossos això és endèmic, històric. I és massa injust per la quantitat de vegades que s’ha fet a policies com els que he explicat al principi. Gent que dóna la vida pels altres. Ser policia avui dia és molt complicat i molt perillós. Aquesta és la realitat. Però no oblidin mai, no dubtin mai que seguirem sortint al carrer disposats a jugar-nos la vida per vostès. Sense vehicles, armilles, efectius o formació com ara. Però sortirem. Això va dedicat al mosso Antoni i al company del CNP Francisco Javier. Herois per a tothom. Us trobarem a faltar.