La Intifada de les xarxes socials

MICAH LAKIN AVNI

Fa tres setmanes, el meu pare anava en un autobús públic pel barri d’Armon Hanatziv de Jerusalem quan uns terroristes de l’est de Jerusalem li van disparar al cap i el van apunyalar múltiples vegades. Després, mentre el meu pare jeia inconscient a la unitat de cures intensives de l’Hospital Hadassah de Jerusalem, lluitant per la seva vida, jo no parava de fer-me una pregunta: què va empènyer els dos joves palestins a atacar salvatgement el meu pare i un autobús carregat de passatgers?

El meu pare, Richard Lakin, va dedicar la seva vida a la causa de la reconciliació entre israelians i àrabs. Des que als anys vuitanta es va traslladar a Israel provinent de Connecticut, va treballar com a professor d’anglès per a nens israelians i àrabs. Inspirat per l’experiència de la marxa amb el reverend Martin Luther King als anys seixanta, es va convertir en membre fundador d’Israel Loves Iran, una iniciativa que, a través de les xarxes socials, pretén aconseguir un acostament entre els ciutadans d’aquests dos països. Quan va córrer la notícia de la seva tràgica mort, molts habitants cristians, musulmans i jueus de Jerusalem que van conèixer el meu pare i admiraven la seva feina van córrer al costat del seu llit per presentar-li els seus respectes i resar perquè es recuperés. Fins i tot Ban Ki-moon, secretari general de les Nacions Unides, va passar a saludar-lo en la seva recent visita a Israel.

Mentre em fixava en els admiradors reunits a la unitat de cures intensives, però, em vaig adonar que els líders mundials que estaven tenint més impacte en la situació del Pròxim Orient actualment no eren Ban o el primer ministre Benjamin Netanyahu, sinó Mark Zuckerberg, de Facebook, Jack Dorsey, de Twitter, i altres joves emprenedors que donen forma a les plataformes de les xarxes socials que la majoria de nosaltres fem servir cada dia.

Pot semblar estrany dir que Twitter i Facebook són actors rellevants en la guerra contra el terror, però, tal com ha demostrat la recent onada de violència a Israel, això és així cada vegada més. Els joves que van pujar a l’autobús aquell dia amb la intenció de matar el meu pare, de 76 anys, no van prendre la decisió a partir del no-res. Un d’ells era usuari habitual de Facebook, on ja havia penjat un “testament per a qualsevol màrtir”. Molt probablement, van fer servir un dels dos milers de correus, manuals i vídeos d’instruccions que han circulat en la societat palestina aquestes últimes setmanes, com la imatge, compartida per milers de persones a Facebook, on es veu un gràfic d’un cos humà amb consells sobre els punts on cal apunyalar algú per fer-li el màxim mal.

I el que és terrible, també, és que el meu pare es va convertir en un èxit viral a les xarxes socials palestines: unes quantes hores després de disparar-li i apunyalar-lo, es va penjar a internet un vídeo en què es reconstruïa l’atac, se celebrava l’esgarrifós incident i es feia una crida a més joves palestins perquè sortissin a matar jueus. Les imatges, els vídeos de YouTube i els comentaris com aquests s’han convertit en elements habituals a les xarxes socials després de cada atac.

El meu pare em va educar en el respecte màxim per la llibertat d’expressió, però el que la llibertat d’expressió es proposa protegir és precisament el que està en joc quan s’utilitza per estendre l’odi i incitar a la violència. De la mateixa manera que és universalment reconegut que crear falses alarmes és perillós i s’hauria de prohibir, ara hem de reconèixer que aquesta incitació a l’odi desenfrenada d’internet és un perill que cal abordar immediatament, abans que hi hagi més víctimes innocents.

Les empreses que han convertit les plataformes de les xarxes socials en un negoci molt gran argumenten, amb raó, que controlar tot el que es penja és gairebé impossible, que permetre la llibertat d’expressió dels usuaris és essencial, que ja s’han fet passos per combatre les campanyes de l’odi. Tot això és veritat. Però el que està passant avui en dia és nou, i el que Facebook, Twitter i altres han de tenir en compte és que la qüestió de la incitació a la violència a les xarxes socials no és només una qüestió logística o financera sinó, sobretot, una qüestió moral.

Aquesta onada de terrorisme és diferent de qualsevol cosa que hàgim vist fins ara, i no implica terroristes reclutats per fosques organitzacions sinó nois i noies normals i corrents inspirats per missatges d’internet sanguinaris i plens d’odi que els empenyen a agafar un ganivet i resoldre els problemes pel seu compte. De la mateixa manera que actualment som molts els que argumentem que hauríem de considerar que els fabricants d’armes són responsables de la devastació que han comportat els seus productes, hauríem d’exigir el mateix de les plataformes de les xarxes socials que ara són utilitzades com a font d’inspiració i instrucció d’assassins.

Una solució immediata és eliminar la incitació flagrant sense esperar que hi hagi cap queixa formal: una cosa és expressar una opinió política, fins i tot la que defensa mesures violentes, i una altra publicar una guia bàsica per entrenar i reclutar futurs terroristes. Amb aquest objectiu, una organització israeliana sense afany de lucre va emprendre accions legals contra Facebook a principis d’aquesta setmana per exigir a la companyia que faci més coses per controlar i eliminar els continguts inacceptables. La meva família es va afegir al plet com a demandant. Tanmateix, crec que qualsevol esforç veritablement eficaç per frenar la cultura de l’odi a les xarxes socials ha de venir de les empreses mateix.

Les empreses poden tenir un paper més actiu a l’hora de combatre l’odi. Reddit, per exemple, una xarxa social molt popular, no tan sols va prohibir determinats tipus de contingut inacceptable -com ara un grup que incitava a la violació-, sinó que també va entaular diàleg amb grups d’usuaris específics, un acte de civisme molt senzill que va aconseguir frenar els pitjors discursos. Les empreses poden i han de treballar més a fons -utilitzant totes les eines de què disposen- per crear una cultura d’internet que no toleri la violència i l’odi.

Desgraciadament, per al meu pare ja és massa tard: dues setmanes després de l’atac, va sucumbir a les ferides. Quan els va arribar la notícia de la seva mort, molts dels seus amics -cristians, musulmans, jueus- van penjar la seva foto preferida als canals de les seves xarxes socials. S’hi veu un nen àrab i un nen israelià que envolten amb un braç les espatlles de l’altre i un text que diu simplement: “Conviure”.