Desmuntant mites del discurs polític sobre la seguretat ciutadana

• Falten policies a Barcelona (i/o Catalunya): Fals
• Cal més policia de proximitat: Fals
• Barcelona és segura: comparat amb què ?
• Cal endurir les penes: Cert
• Associar immigració il·legal a delinqüència és xenofòbia: Fals

Desmuntant mites del discurs polític sobre la seguretat ciutadana

 

Falten policies a Barcelona (i/o Catalunya): Fals

(llegir també com falten 1200 mossos, falten 1000 urbans o “dèficit de policies”)

 

La premissa anterior només és certa si es persisteix en dividir el servei bàsic de policia entre diferents cossos de policia. En nombres absoluts, Catalunya és una de les regions d’Europa Occidental amb més policies per 1000 habitants, i Barcelona és de llarg la ciutat amb més policies per mil habitants. A qualsevol població catalana calen dos cossos uniformats diferents per atendre el nucli de les funcions que s’integren en el servei bàsic, essent especialment sagnant pel que fa a la funció que ocupa més agents: el patrullatge i les respostes a les demandes urgents de seguretat.

No es tracta doncs d’un problema quantitatiu, d’efectius, sinó qualitatiu, en el sentit de com s’organitzen aquests. L’actual model doble crea desatencions i duplicitats que amb un servei únic no es donarien.

 

 

Cal més policia de proximitat: Fals

Proximitat és un concepte trendy, en voga, per polítics, ciutadans i cossos de policia. Es tracta en essència de reduir la criminalitat i la sensació d’inseguretat a partir del reforçament dels vincles entre els ciutadans i els agents encarregats de la seva protecció. A certa distància sembla que tingui cert sentit que sigui així.

La proximitat entesa com una filosofia de servei, que afecta al conjunt de la organització policial, i que preveu un major acostament i contacte amb la població, no hauria de ser confosa amb unitats específiques que tenen com a objectiu únic distribuir fulletons en establiments per presentar “campanyes” amb poca o nul·la estratègia i que es nodreix d’establir indicadors estadístics perversius com contactes diaris, en comptes de quelcom tant obvi com percentatge de problemàtiques resoltes sobre el conjunt de demandes.

Massa sovint es prioritzen unitats de Relacions amb la Comunitat venedores de fum per sobre de la prestació del servei de neutralització i prevenció, reduint a la mínima expressió les patrulles per garantir la distribució de fulletons.

 

Barcelona és segura: comparat amb què ?

Amb quines dades l’alcalde Hereu pot fer una afirmació com que Barcelona és una ciutat segura ? Si partim que la sensació de seguretat és una percepció estrictament subjectiva, com poden persones que viuen amb escorta les 24 hores i que viuen en barris no conflictius fer aquestes afirmacions ?

La mitjana estadística de la ciutat pot ser complaent per l’Ajuntament, però de la mateixa forma que l’esperança de vida de Ciutat Vella amb la de Sarrià difereix de 10 anys, no és de rebut afirmar tant alegrament que la seguretat a la Ciutat és bona.

És obvi que un colombià que ve de Cali pot veure més segura Barcelona, però si el qui compara és alguna persona que ha viscut aquí tota la vida, la opinió pot ser radicalment diferent.

La guia de carrers de la ciutat publicada al 2003 i distribuïda a tots els domicilis deia el següent:

“Volem una ciutat segura. I ho és, malgrat alguns petits accidents i molèsties. A Barcelona, de nit, pots anar a qualsevol lloc. No necessitem vigilància privada a les porteries, als restaurants i botigues. La guàrdia urbana i la policia vetllen per la ciutat de manera discreta i eficaç”

Han passat només 8 anys i aquesta descripció avui no es podria utilitzar en cap cas.

En qualsevol cas, encara avui, el conjunt de la ciutadania no disposa d’instruments objectius que els permetin avaluar l’estat i l’evolució de la criminalitat als seus barris i ciutats. En canvi, nosaltres mateixos podem si volem, amb anterioritat a un viatge a Londres, comprovar si l’hotel que hem escollit es troba en una zona on cal adoptar mesures de seguretat preventives. Igual que qualsevol ciutadà anglès, canadenc o nord-americà, on hi ha transparència absoluta pel que fa les dades de delinqüència.

 

Cal endurir les penes: Cert (perquè no ho fan els polítics si són el poder legislatiu?)

En un estudi recent de Dret Penal comparat, estudiants de la UOC van arribar a la conclusió que delinquir a Espanya era molt més barat penalment que a França o Anglaterra. Una de les diferències més importants en altres ordenaments és la no diferenciació entre furt i robatori, i d’inexistència de faltes. Justament aquest estatus de simple falta és el que provoca la manca d’una solució contundent a aquesta delinqüència.

La llei francesa no fa distinció entre furt i robatori. Articles 311-1 i ss. del Code Pénal. No es tipifica el furt com una forma de robatori atenuada. Només es tipifica el robatori simple (tres anys de presó, nominalment més dur que l’espanyol) i l’agreujat (“Du vol simple et des vols aggravés”).

El Codi Penal suec tampoc fa distinció entre robatori i furt (“Chapter 8, On Theft, Robbery and Other Crimes of stealing”), però estableix pena de presó de fins a dos anys pel tipus bàsic (més benigne que l’espanyol), de fins a un màxim de sis mesos pel que anomena “petty theft” (més benigne que l’espanyol), i de fins a sis anys pel tipus agreujat (gross theft), un any més dur que l’espanyol.

Tot i que Espanya té una de les taxes més altes d’empresonament i compliment efectius de les penes, el petit delicte multi reincident en queda fora per les penes previstes a les faltes.

 

Associar immigració il·legal a delinqüència és xenofòbia: Fals

És obvi que ésser immigrant no implica en cap cas cap connotació criminal. Nosaltres també hem estat país d’immigrants. Ara bé, sí que és inevitable associar al fenomen de la immigració sense control com un dels factors que han incidit més en les taxes de criminalitat i índexs de conflictivitat socials més alts dels darrers temps.

L’estada en un país en situació d’il·legalitat provoca el contacte de l’individu amb la marginació, el subdesenvolupament i el treball en precari.

La població reclusa extracomunitària s’ha incrementat un 300% en els darrers 10 anys, constituint ja el 40% dels interns en centres penitenciaris. Durant els darrers dos anys la majoria de persones detingudes per actes delictius a Barcelona eren estrangeres

Aquestes dades evidencien un cert fracàs en el desplegament de la Llei d’Estrangeria i les polítiques d’integració. Aquest fet no és responsabilitat de les persones immigrades, ho és exclusivament dels que han tingut responsabilitats en la gestió pública en aquest àmbit.

Tenint en compte l’actual context socioeconòmic, tot i indica que aquestes dificultats de cohesió social i convivència es poden agreujar encara més, alimentat encara més brots de racisme i xenofòbia contra el conjunt dels immigrants, tot i que la majoria viuen i treballen amb respecte a les lleis com el conjunt de la ciutadania.