De desplegaments, replegaments i arreplegaments
D’ençà dels acords de la Junta de Seguretat d’octubre de 1996 ens hem acostumat al terme desplegament per referir-nos a l’esglaonada implantació territorial i competencial del cos de mossos d’esquadra per la geografia catalana. Ens trobem davant d’un model de substitució.
No estem tant habituats però a la paraula replegament per referir-nos a la substitució d’uns policies – estatals – per uns altres – autonòmics – perquè en la majoria dels casos les comissaries i casernes estaven ja sota mínims a força de no cobrir vacants en els darrers temps, qüestió aquesta que no és d’estranyar atès el gris panorama professional i incerteses que planaven – i planen – sobre els membres del cossos estatals que romanguessin a Catalunya.
El resultat de tot plegat ha estat un dèficit crònic d’efectius dels cossos estatals abans del desplegament – amb situacions crítiques de seguretat en alguns casos – i una discutible gestió del “dia de desprès” un cop rellevats de les funcions de seguretat ciutadana i les altres competències traspassades a la Policia de la Generalitat.
Si parlem de la Guàrdia Civil és difícil no cridar l’atenció sobre el dèficit d’efectius a les zones frontereres, a la costa, als ports i aeroports de Catalunya. També als territoris encara no desplegats per la policia catalana. On són els guàrdies civils?
En quan al Cos Nacional de Policia, més o menys el mateix. Conforme el desplegament ha arribat a la Regió Metropolitana, on es troben les comissaries més grans del cos, part dels seus efectius han anat a reforçar diàriament altres comissaries de territori no desplegat, com ara Sabadell, Terrassa, Rubí, Cornellà, Viladecans o El Prat. Però què ens trobem a les ciutats amb desplegament de mossos on encara hi ha comissaries del CNP? Doncs ens trobem el mateix que amb les casernes de la Guàrdia Civil: que amb prou feines tenen personal per tal de cobrir les necessitats de la seva pròpia organització (porta, emissora, telèfons, DNI).
No té sentit mantenir obertes comissaries del CNP ni casernes de la Guàrdia Civil a tot arreu. Si aquests cossos policials s’han de limitar a les funcions previstes als Acords de Desplegament de 1996, cal que el més aviat possible comencin a desenvolupar-les de debò i no pas romandre ancorats en una realitat que ja no és la seva.
La ciutadania de Catalunya necessita una policia de base territorial que atengui les funcions bàsiques de la seguretat i convivència ciutadana i ja la tenim: la Policia de Catalunya formada per les policies locals i els mossos d’esquadra. Però el país també necessita – i cada cop és més urgent i evident – una policia que investigui el crim organitzat internacional, les xarxes d’immigració il·legals, els ciberdelictes i els delictes del capital. No ens podem permetre el luxe que quedar-nos amb la foto fixa del passat. Necessitem els cossos estatals, però no els necessitem perquè custodiïn les seves dependències o n’agafin uns telèfons d’urgència que ningú utilitza ja.
Quan més aviat millor: cal tancar comissàries del CNP i casernes de la GC i concentrar els efectius – arreplegar – en bases operatives no pensades en la distribució territorial anterior al desplegament sinó a les actuals necessitats.
Però això no és tot. Els policies nacionals i els guàrdies civils no poden, d’un dia per l’altre, canviar el xip de la seguretat ciutadana i posar-s’hi a lluitar contra el crim organitzat, els ciberdelictes o el blanqueig de diners, sense una adequada formació, mitjans i suport. Suport logístic i suport humà.
El model – millor, el sistema – de Policia de Catalunya no es tancarà amb el desplegament dels mossos d’esquadra l’any 2008 a les comarques de Tarragona, es tancarà quan el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, s’integrin al sistema amb el desplegament efectiu de les seves importants competències.