El Tribunal Suprem confirma la condemna a un metge urgències per no atendre un pacient davant de l’hospital
La Sala Penal rebutja els arguments del metge que va al·legar en el seu recurs que no podia sortir de l’hospital a l’estar de guàrdia, que tenia entre 15 i 18 pacients en observació i que ell no va denegar l’assistència al pacient perquè va trucar al 112
El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna a un metge d’urgències que no va atendre a un malalt davant de la porta de l’hospital on estava de guàrdia. Haurà de pagar una indemnització de 100.000 euros a la família del pacient que va morir al carrer d’una parada cardíaca. La Sala Penal desestima el recurs de cassació interposat pel facultatiu i confirma la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Castella-la Manxa que també va condemnar al metge per un delicte d’omissió del deure de socors al pagament d’una multa de 2.880 euros i inhabilitació especial per a l’exercici de la seva professió durant sis mesos.
Segons els fets provats, a la una de la matinada del 12 de febrer de 2008, la víctima va començar a sentir-se malament a casa seva i va decidir apropar-se conduint el seu propi vehicle a l’hospital Virgen de Altagracia de Manzanares (Ciutat Real), acompanyat de la seva dona , que estava en avançat estat de gestació. Durant el trajecte, es va esvair i va perdre el coneixement, topant amb un altre vehicle que estava estacionat davant de la porta principal de l’esmentat hospital. La Guàrdia Civil, i més tard la Policia Local, es va acostar al servei d’urgències, sol·licitant assistència mèdica, però el metge es va negar a sortir de l’hospital, al·legant que no podia abandonar el recinte per atendre a ningú i que havien d’avisar al servei de emergències del 112.
Els agents li van oferir la possibilitat de traslladar-lo en el seu vehicle oficial al lloc on estava el pacient, però el condemnat va tornar a negar-se, basant-se en els mateixos motius, encara que va cridar al112, des d’on li van suggerir la conveniència de sortir de l’hospital per a la valoració del pacient. Una UVI mòbil es va traslladar a les 2,31 hores fins al carrer que està davant de la porta principal de l’hospital, on el metge de dita Unitat va atendre al pacient, que va morir sobre les 3,00 hores d’una parada cardíaca.
La Sala Penal rebutja els arguments del metge que va al·legar en el seu recurs que no podia sortir de l’hospital a l’estar de guàrdia, que tenia entre 15 i 18 pacients en observació i que ell no va denegar l’assistència al pacient perquè va trucar al 112. També afirmar que quan li van avisar, la víctima ja havia mort i que, per tant, no hi hauria lloc a indemnització per danys morals al no haver-hi una relació de causalitat entre l’assistència omesa i el fatal desenllaç. Sobre aquest extrem, la sentència assenyala que “persisteix el dubte sobre si hagués estat eficaç l’assistència sanitària omesa”, el que determina l’adequació d’una indemnització.
La sentència destaca que davant d’una persona desemparada i en perill manifest, situació que va ser notificada pels agents de la Guàrdia Civil, el metge que atenia el servei d’urgències es va negar a sortir de l’hospital sense que existissin riscos propis o de tercer, doncs merament ha indicat que no podia sortir de l’hospital, en al·lusió al seu deure administratiu de romandre a les dependències del servei de guàrdia.
El metge també va basar el seu recurs en què no estava obligat a prestar l’assistència requerida fora de l’hospital, d’acord amb el decret que regula les funcions dels metges de guàrdia. En aquest sentit, la sentència indica que l’obligació de prestar assistència sanitària a tots els pacients que acudeixin al servei d’urgències de l’hospital, amb els mitjans disponibles al seu abast, col·laborant amb la resta dels serveis hospitalaris en l’atenció de la urgència, “no permeten excloure a qui es troba a peu d’hospital, davant de la porta principal”.
En aquest cas la víctima, segons la sentència, es trobava a la calçada, a peu de l’hospital, a la porta principal i encara que és cert que la porta estava tancada, el servei d’urgències comptava amb zeladors que podien traslladar-lo i amb un metge adjunt que podia supervisar el trasllat o bé romandre en les urgències, mentre el condemnat atenia el trasllat.