El Suprem anul·la l’absolució de tres responsables d’una associació de cànnabis de Barcelona amb 2.300 socis

La sentència de la Sala II -que inclou un vot particular- estima que la seva conducta encaixa en un delicte contra la salut pública per promocionar el consum de drogues

El Tribunal Suprem ha anul·lat l’absolució dels tres responsables d’una associació de distribució de cànnabis de Barcelona amb 2.300 socis en estimar que la seva conducta encaixa en un delicte contra la salut pública per promocionar el consum de drogues, i no ser un dels supòsits de consum compartit que no és punible penalment.

No obstant això, la Sala II no dicta sentència condemnatòria al respecte sinó que ordena a l’Audiència Provincial de Barcelona, autora de la sentència absolutòria, dicti nova sentència en la qual resolgui, amb llibertat de criteri, les al·legacions de les defensa dels acusats sobre la concurrència d’un error de prohibició invencible (no ser conscients que cometien un delicte) o vencible, en la seva actuació, que podrien operar com a eximent o atenuant. En la seva primera sentència, l’Audiència de Barcelona no va resoldre sobre aquestes al·legacions subsidiàries de les defenses, en haver estimat l’al·legació principal, que era que els fets dels quals eren acusats com a president, secretari i tresorer de l’associació no eren delicte.

El Suprem aplica al cas la doctrina fixada pel ple de la sala II el 7 de setembre de 2015, que ja s’ha aplicat des de llavors en dues ocasions a tres associacions similars.

En el cas resolt ara, referit a la “Associació Cultural Línia Verda BCN”, de Barcelona, hi ha diferències amb les entitats afectades per les altres sentències, però per al Suprem són irrellevants. En concret, en aquesta ocasió es desconeix la forma en què es proveeix el col·lectiu del cànnabis, és a dir no consta que fos un cultiu promogut per ells; s’estableix oficialment el compromís, tot i que no taxatiu, de consumir al local de l’associació; i la mateixa té una oficiositat administrativa ja que no havia estat encara inscrita encara que comptava amb llicència municipal emparada en una normativa d’aquest nivell local. Així mateix, el seu nombre de socis, que supera els dos milers, és molt més voluminós que en els altres casos

“El nombre de socis és tan alt que per més que s’intenti minimitzar la xifra esgrimint baixes no reflectides (el que no deixa de ser signe també de cert descontrol) no permet buscar abric en la doctrina del consum compartit. Es impossible establir uns llaços de mínim coneixement d’aquests dos milers de persones; com no és tampoc imaginable un elemental rigor en la comprovació que les persones que s’inscrivien com a socis eren ja consumidors. Acreditar la identitat i l’edat seria suficient. No és gens dificultós aconseguir un avalador o atribuir-se la condició de consumidor “, diu la sentència.

“Hi ha un salt qualitatiu i no merament quantitatiu, entre el consum compartit entre amics o coneguts -un s’encarrega d’aconseguir la droga amb l’aportació de tots per consumir de manera immediata junts, sense ostentació ni publicitat-; i l’organització metòdica d’una estructura institucionalitzada, amb vocació de permanència i oberta a la integració gairebé indiscriminada, successiva i escalonada d’un nombre no limitat de persones fins a superar els dos mil (…) Allò és assimilable al consum personal. Aquesta segona fórmula, en absolut. S’aproxima més a una cooperativa que a una reunió d’amics que comparteix una afició perjudicial per a la salut, però tolerada “, afegeix la Sala.

Pel tribunal, tampoc afegeix res significatiu al cas que, formalment, es assumís l’obligació de consumir la droga dins el local de l’associació. “La antijuricitat o no de la conducta no pot bascular sobre aquesta dada. Quedaria la salut pública supeditada a un requisit formal: seria delicte si es consenteix, encara que sigui esporàdicament, consumir la substància fora del local; i no ho seria si es consumeix al local. Quina diferència des de la perspectiva del bé jurídic hi ha entre tots dos supòsits perquè només el primer sigui mereixedor d’una pena privativa de llibertat?”

Vot particular: el consum dins el local fa atípica la conducta

La sentència inclou un vot particular discrepant de la magistrada Ana Ferrer en què defensa que es tracta d’un consum en els locals de l’associació, per part dels diferents socis, els quals sufraguen amb les seves aportacions la substància a la qual accedeixen, no s’aprecia risc que pogués veure afectada la salut de tercers aliens, ni en conseqüència lesionat el bé jurídic que protegeix l’article 368 del Codi Penal.

Per aquestes raons, conclou en el seu vot que es tracta d’un supòsit de “autoconsum conjunt atípic”, encara que admet que el nombre de socis supera amb escreix el nucli reduït de consumidors que ve fixant-se per aplicar la doctrina sobre el consum compartit, també valora que tots ells, com a membres de l’associació, contribuïen a pagar la substància destinada a l’autoconsum, sense propòsit que es pogués estendre a la de terceres persones.

La magistrada assenyala que casos com aquest desborden els contorns de la construcció jurisprudencial sobre el consum compartit, que considera atípics supòsits de consum plural en què un nombre reduït i determinat de persones s’agrupen per a l’adquisició i ulterior i immediat consum conjunt en un lloc tancat de la substància estupefaent sufragada entre tots.

No obstant això, afirma que això no és obstacle per a, com a alternativa, tractar de fixar criteris que facilitin l’adaptació a la mateixa davant la rellevància social de la qüestió, que pretén traçar vies cap a un consum controlat i responsable de cànnabis en les seves diferents varietats, entre socis majors d’edat i en ple ús de les seves facultats d’autodeterminació i govern, aptes, en conseqüència, per decidir sobre la seva pròpia salut.