La identificació visible dels agents és una garantia per a la ciutadania, però també ha de preservar la seguretat i la privacitat dels professionals. Entre el número policial, el cognom i la combinació de tots dos existeixen models diferents, cadascun amb avantatges i inconvenients.

Quan un agent de policia actua uniformat exerceix una potestat pública especialment intensa. Pot identificar persones, limitar temporalment la seva llibertat, denunciar infraccions, intervenir objectes o, en determinades circumstàncies, utilitzar la força.

Per això resulta difícil discutir un principi bàsic: la ciutadania ha de poder identificar de manera inequívoca el policia que intervé en una actuació.

La qüestió més interessant és una altra: què significa exactament identificar un policia?

¿Cal conèixer el seu nom o cognom? ¿És suficient disposar d’un número professional únic? ¿O seria preferible combinar les dues fórmules?

El model del número professional

És el sistema habitual en bona part dels cossos policials espanyols. Cada agent disposa d’un número professional individual que permet identificar-lo administrativament sense exposar directament la seva identitat civil.

A Catalunya, la normativa aplicable a les policies locals estableix precisament aquest criteri. La identificació professional mitjançant el número individual permet que l’Administració, un jutjat o els mecanismes de control intern puguin determinar sense ambigüitats quin agent ha participat en una actuació.

Aquest sistema presenta un avantatge important: separa la identitat professional de la identitat privada.

Un ciutadà que consideri incorrecta una actuació policial no necessita saber on viu l’agent, trobar els seus perfils a les xarxes socials o conèixer informació sobre la seva família. Necessita una dada que permeti identificar-lo inequívocament davant l’organisme competent.

El número professional compleix aquesta funció.

També presenta inconvenients. Les combinacions numèriques són més difícils de recordar i, si el distintiu és petit, està mal situat o queda ocult per una armilla o una peça d’equipament, la garantia d’identificació esdevé purament teòrica.

Aquest últim aspecte és especialment important: un número identificatiu que no es pot llegir no identifica realment ningú.

El model del cognom

Altres organitzacions policials utilitzen identificadors amb el cognom de l’agent —els coneguts name tags—, una pràctica especialment recognoscible en alguns països anglosaxons i també existent en altres sistemes policials.

Humanitza considerablement la relació.

No és el mateix dirigir-se al “policia 38472” que a “l’agent Garcia”.

En intervencions quotidianes —policia de proximitat, recepció de denúncies, conflictes veïnals, trànsit o atenció a víctimes— conèixer el cognom pot transmetre proximitat, responsabilitat personal i transparència.

El problema apareix quan traslladem aquest sistema al món digital actual.

Un cognom, especialment quan és poc freqüent, combinat amb el cos policial, la ciutat i alguna fotografia pot facilitar en qüestió de minuts la localització de xarxes socials o altres informacions personals.

Aquesta exposició pot resultar especialment problemàtica per als policies que treballen habitualment amb delinqüència organitzada, grups violents, narcotràfic, violència de gènere o persones que poden desenvolupar conductes hostils contra l’agent.

Per tant, transparència policial i exposició de la identitat personal no són necessàriament sinònims.

I si portessin número i cognom?

Una tercera possibilitat seria combinar les dues fórmules:

GARCIA · 38472

A primera vista sembla la solució més transparent.

El cognom facilita una relació més personal amb el ciutadà i el número proporciona una identificació administrativa inequívoca, especialment útil quan diversos agents comparteixen cognom.

Però aquesta fórmula també acumula part dels inconvenients dels dos sistemes. Principalment, continua exposant públicament una dada de la identitat civil del funcionari sense que aquesta sigui imprescindible per exercir posteriorment el dret a presentar una queixa, denúncia o reclamació.

Existeixen, a més, soluciones intermèdies: identificadors profesionales alfanumèrics fàcils de llegir, números de major mida o fins i tot sistemes diferents segons el tipus de servei.

La transparència no depèn de saber com es diu l’agent

Aquí probablement hi ha el centre del debat.

La rendició de comptes policial no depèn tant de si a l’uniforme hi diu “Garcia” com de si existeix un identificador visible, individual, permanent i inequívoc.

Si un ciutadà comunica:

“Agent 38472, actuació del dia 17 a les 18.35 hores al carrer X”

l’organització policial ha de poder determinar immediatament de quin funcionari es tracta.

Aquesta traçabilitat és la que permet investigar una actuació i, si correspon, determinar responsabilitats.

El mateix Defensor del Pueblo ha insistit durant anys que portar visible la identificació constitueix una garantia per a la ciutadania i que la impossibilitat d’identificar els agents perjudica la possibilitat d’exigir responsabilitats.

Però això condueix també a una conclusió interessant: potser el principal problema no és número versus cognom, sinó visibilitat versus invisibilitat.

Un identificador ha de poder llegir-se

Un distintiu de pocs centímetres, amb poc contrast, situat sobre una peça fosca i que desapareix quan l’agent es posa una armilla antibales pot complir formalment una norma i, alhora, resultar inútil operativament.

La identificació hauria de ser visible en les diferents configuracions de l’uniforme: camisa, polo, jaqueta, armilla o equipament d’ordre públic.

I hauria de poder llegir-se a una distància raonable sense que el ciutadà hagi d’apropar-se excessivament al policia.

Això beneficia també els mateixos agents.

Una identificació clara permet atribuir una actuació al policia que realment l’ha realitzat i evita imputacions genèriques contra tots els efectius presents en una intervenció.

Quatre models possibles

Podem resumir el debat així:

Sistema

Transparència

Privacitat de l’agent

Facilitat ciutadana

Traçabilitat

Número professional

Alta

Alta

Mitjana

Molt alta

Cognom

Alta

Baixa/mitjana

Alta

Mitjana/alta

Cognom + número

Molt alta

Baixa

Molt alta

Molt alta

Identificador alfanumèric visible

Alta

Alta

Alta

Molt alta

Quin model sembla més equilibrat?

En una societat hiperconnectada, probablement existeixen arguments sòlids per no convertir la identitat civil completa del policia en una dada permanentment exposada durant el servei.

Això no significa reduir la transparència. Al contrari.

Un model modern podria basar-se en un identificador professional individual, permanent, de mida suficient, alt contrast i visible en totes les peces de l’equipament exterior.

Aquest identificador hauria de permetre que qualsevol ciutadà pogués retenir-lo o anotar-lo fàcilment i que qualsevol organisme competent pogués relacionar-lo immediatament amb un únic funcionari.

El cognom podria continuar utilitzant-se voluntàriament o en determinats serveis —proximitat, oficines d’atenció ciutadana, relacions comunitàries— on la personalització de la relació policial aporti un valor específic.

D’aquesta manera es podrien conciliar tres interessos que no haurien de considerar-se incompatibles:

el dret de la ciutadania a identificar qui exerceix l’autoritat, la rendició de comptes de les organitzacions policials i el dret dels policies a mantenir una esfera raonable de privacitat personal.

Al capdavall, una policia transparent no és necessàriament aquella en què tothom coneix el nom dels agents.

És aquella en què cap actuació policial pot ser anònima.