La millor defensa contra el terror és la policia al carrer
Elaine C. Kamarck és professora de Polítiques Públiques de la Kennedy School
L’11 de setembre de 2001, em vaig unir a milers de novaiorquesos mentre caminaven al llarg de la part alta de Park Avenue. Eren la una o les dues de la tarda quan de sobte dos avions de combat rugien a sobre de Manhattan.
Tots ens vam aturar i vam mirar al cel. Es van veure llàgrimes d’emoció. Tots es van tornar l’un a l’altre dient coses com: “Gràcies a Déu, ja són aquí.”
Però fins i tot mentre els mirava amb sorpresa recordo que vaig pensar: aquests avions són impotents contra aquest enemic. Ells no els dissuadeixen i no els poden interceptar. Quatre anys més tard d’aquells fets, Ossama bin Laden encara era lliure i els terroristes seguien colpejant – a Bali (202 morts), Madrid (191 morts) i Londres (55 morts), entre altres llocs.
Si tot el que tens és un martell, tot sembla un clau. O almenys això diu el refrany americà. Arran dels segons atacs terroristes de Londres, en dues setmanes, la resposta encapçalada pels Estats Units i Gran Bretanya contra el terrorisme, fou bastant semblant a un martell.
(L’expressió “si tens un martell, tot fas que sembli un clau”, fa referència a que per resoldre problemes, s’actua amb funció de les eines de que es disposa, en comptes d’intentar aproximacions diferents).
En algun moment hem de lluitar amb totes les forces fent ús d’ armes guiades de precisió, F-18 avions de combat, bombarders invisibles i els educats, homes i dones que exerceixen aquestes armes sofisticades són com els martells que ens enganyen a fer-nos creure que el terrorisme sembla un clau. Se suposa que es lluita contra els terroristes a l’Iraq per no haver de lluitar contra ells en el nostre propi país, a les nostres ciutats. Vés a explicar-li això a un londinenc atrapat en un comboi de metro esclatat pels aires.
Ara és el moment de fer balanç: si la major força militar de la història no pot combatre aquests Estats del terror, qui pot? Doncs bé, què et semblaria dues dones de qui probablement mai has sentit parlar: Aida Farsical i Diana Dean?
Farsical és una dona policia de Filipines. Una nit de l’any 1995, una alarma d’incendis es va disparar a Manila. Farsical estava de cap de guàrdia a la comissaria Nº 9. Ella va enviar patrulles per comprovar que passava, i van tornar dient que no hi havia res inusual més enllà d’alguns pakistanesos que havien calat foc jugant amb petards. Però la intuïció de Farsical li va dir que es tractava d’una altra cosa que de rutina i així que va anar a veure-ho per si mateixa.
El final de la història és que Farsical va acabar avortant l’infame complot Bojinka – un pla terrorista que, d’haver seguit endavant, hauria donat lloc a explosions mortals a bord d’11 vols de les aerolínies de llarga distància entre els Estats Units i Àsia.
Diana Dean és un agent de duanes al pas fronterer de Port Angeles entre el Canadà i els Estats Units. El 16 de desembre de 1999, es va detenir Ahmed Ressam, un canadenc d’origen algerià que conduïa un Chrysler llogat, a bord d’un ferri de Victòria, Columbia Britànica. Com Farsical, Dean tenia el pressentiment que no tot estava bé. Ressam es trobava “visiblement nerviós” quan ella li va fer preguntes de rutina. Així que ella va trucar a un col·lega que va obrir el seu maleter i va trobar tot el que algú hauria necessitat per construir explosius a gran escala.
Dos agents, patrullers, de la Guàrdia Urbana propicien la desarticulació del Comando Barcelona a l’interceptar els seus integrants en un vehicle sospitós
Gener de 2001, Barcelona
El terrorisme no és un problema d’aplicació de la llei. És una amenaça molt més gran. Però fins ara l’expedient està clar. Policies intel·ligents intercepten terroristes, les armes intel·ligents no ho fan. Potser la primera línia de la guerra contra el terrorisme haurien de ser als carrers de totes les grans ciutats al món occidental.
Hem de gastar més diners i més temps fent que els policies experimentats i que patrullen dia a dia els carrers siguin el batec de la nostra guerra contra el terrorisme. Necessitem policies encoberts que puguin infiltrar-se en les organitzacions islàmiques locals i les comunitats d’immigrants; necessitem més càmeres en llocs públics i més persones capacitades per detectar el terror abans que succeeixi. Necessitem policies amb qui es pugui confiar la informació classificada, i necessitem el coneixement local que només un policia de carrer pot aportar a les organitzacions que lluiten contra el terror.
Durant gairebé quatre anys, els líders del govern s’han passat el temps assignant a noves persones als organigrames i ha creat nous llocs de treball – a Washington.
Què tal si reforcem la seguretat al metro i a les fronteres?
Elaine C. Kamarck és professora de Polítiques Públiques de la Kennedy School des del 1997 després d’una carrera a la política i el govern. En la dècada de 1980, va ser una de les fundadores del moviment de la Nova Demòcracia que va ajudar a la campanya del president Bill Clinton. Ella va servir a la Casa Blanca del 1993-1997, on va crear i va aconseguir el Programa d’Acompliment Nacional de l’Administració Clinton, també conegut com “reinvenció del govern.” A la Kennedy School, es va exercir com a Directora del Programa de Governança per al segle XXI. En 2000, ella va prendre una llicència per treballar com a assessor de política d’alt nivell per a la campanya de Gore. Ella porta a terme investigacions sobre el govern del segle XXI, el paper d’Internet en les campanyes polítiques, defensa de la pàtria, i la reforma governamental i la innovació. Imparteix cursos sobre el govern del segle XXI, la innovació, i el govern electrònic. Kamarck va rebre el seu Ph.D. en Ciències Polítiques de la Universitat de Califòrnia, Berkeley.